El dia 10 de maig de 1931 el Rugby Club Cornellà va jugar el primer partit de la seva història. El contrincant va ser l’Agrupació Esportiva Joventut, l’escenari: L’estadi de Montjuïc, el resultat: victòria per 10 a 6. Era típic que durant la dècada dels vint un grup de joves de Cornellà practicaven atletisme a l’antic camp de la Societat General d’Aigües. Quan la Societat General d’Aigües va tancar el camp i es van quedar sense lloc per practicar esport, es van haver d’adreçar a la Unió Esportiva Samboiana que disposava d’un camp d’esports al costat del pont de la via del tren, al costat de Cornellà. Allà van veure que els samboians practicaven un esport desconegut per a ells: el Rugby. Baldiri Aleu havia introduït aquest esport a Espanya en 1921, la Unió Esportiva Sanboiana va ser el primer equip de Rugby del estat espanyol. Al 1930 Baldiri Aleu va proposar a aquells joves inexperts de formar un equip de rugby dins de la disciplina de la U. E. Santboiana. Durant un temps van ser una secció d’aquesta entitat, la qual els dirigia els entrenaments i els proporcionava el material necessari per la pràctica d’aquest esport. Quan van considerar que ja podien valer-se per ells mateixos van constituir el Rugby Club Cornellà sota la presidència de Pere Sala. Aquest industrial del sector químic va presidir el club, i els fundadors-jugadors van ser:Manuel Minguet i Cases, Francesc Ruiz i Baños, Martí Mayor i Trabal, Simeó Cancer i Balletbó, Joan Vàzquez i Tamayo, Gaietà Berenguer i Lloret, Joan Casarramona i Miquel, Josep Tomàs i Gracia, Vicenç Cabezas i Cases i altres. Antoni Colomer i Poch, a més a més de ser un dels fundadors, va ser el que va disenyar els colors de l'equip. L’alineació del primer partit va ser: Cabezas (Capità), Tomas, Villalba, Cabestreros, Casarramona, Berenguer, Colomé i Calderón com a devanters; Agudo i Vidal com a mitjos; i Vazquez, Cancer, Mayor, Ruiz i Minguet com a tres quarts. Aquesta primera temporada el Cornellà va quedar primer del grup A, que estava format per els següents equips: Joventut, l’Espanyol, l’Universitari i el Terrassa. La U.E.Sanboiana “B” va quedar campió del Grup B i la final es va jugar el 11 d’octubre de 1931. Va guanyar l’equip de Sanboi, però el fet de quedar sotcampions a la primera temporada va fer que el rugby s’establís a Cornellà d’una manera molt ferma. Les següent temporades van jugar a primera categoria, en 1933 es van classificar en quart lloc. Aquest any 1933 la Federació va convocar a sis jugadors per jugar un partit contra França. Finalment a la selecció definitiva només va jugar Martí Mayor, primer jugador internacional del R.C.Cornellà. L’única cosa que els faltava era un terreny de joc a Cornellà per poder practicar el seu esport, i amb la ajuda de alguns socis el van aconseguir. Durant aquests primers anys un grup de socis encapçalats per en Baldiri Forgas “Xaxos”, Pere Font, Agustí Garcia, Antoni Bové, entre d’altres, van treballar intensament per aconseguir el camp de rugby que tothom desitjava. En 1933 en va aconseguir un terreny a on actualment es troba el Mercat Marsans. Aquest terreny el van cedir els hereus de Lluís Marsans i Peix que, per un lloguer de 100 pessetes mensuals, va posar a la seva disposició l’espai necessari per un camp de rugby. El Camp el van fer els jugadors mateixos a les estones que tenien lliures. Es va fer una pista d’atletisme, un fossar pel salt de longitud i pertiga, els vestuaris, un caseta per vendre begudes, ... i tot va estar enllestit perquè el dia 29 d’octubre de 1933 es jugues el primer partit de rugby al municipi de Cornellà. El partit el van jugar el Cornellà i el F.C.Barcelona que guanyà per 6 a 3. El nou president era Josep Font. El fet de tenir un camp propi va significar que el Rugby Club Cornellà podia entrenar millor, el que representava que es millorés en l’aspecte esportiu i que moltes mes persones podien anar a veure els partits, el que significava que es millorés el aspecte econòmic. Aquests dos factors van ser essencials per que el R.C.Cornellà quedés sotcampió de Catalunya els anys 1933 i 1934, fent que el rugby local estigués a l’alçada del millor que es feia a Espanya. Es van jugar els primers partits internacionals amb els equips francesos de Cerbere i Arlés. En Desembre de 1934 es van tresladar a Arles per jugar el primer partit al estranger de l’historia del R.C.C. La guerra civil va truncar tota l’activitat esportiva de ciutat i el R.C.Cornellà va deixar de competir, ja que molts dels seus jugadors van ser reclutats i altres van desaparèixer. El terreny de joc va ser parcel·lat i venut, per la qual cosa es van perdre tots el drets que el R.C.Cornellà tenia sobre ell. El club va desaparèixer entre 1936 i 1940. A la primavera de 1940 el club va reempendre les activitats encara amb Josep Font com a president. Però el fet de no disposar de camp propi i de no rebre ajuda de ningú el club es va dissoldre momentàniament. Encara que el R.C.Cornellà ja no existia, molts jugadors de Cornellà van anar a jugar a altres equips com el S.E.U, el F.C.Barcelona, R.C.D.Espanyol, l’Hospitalet etc... L’any 1947 significà el retorn del R.C.Cornellà a l’activitat esportiva desprès de cinc anys. Jaume Costa i Margarit, presidi el club que esportivament van aconseguir el primer any quedar campions de segona categoria i sotcampions d’Espanya .Van jugar la final que van perdre a la Madrid amb el S.E.U d’aquesta ciutat. El club va renéixer gràcies a que molt jugadors de Cornellà van tornar dels equips en els que jugaven per tornar a jugar al club de la seva ciutat. Del R.C.D.Espanyol van tornar Garcia, Badia, Ferrer, Berenguer; del F.C.Barcelona Gallobart, Caldes, Homs II, Palomas i Pérez; els jugadors locals que van completar la plantilla van ser Gual, Ruiz, Mayon, Cortada, Baltasar, Pons, Vila, Dagà, Dagà II, Llobet i Viñals. El club arrencava amb gran empenta ja que a més de la secció de rugby comptava amb una d’atletisme, una de hoquei, una de tenis de mesa, una de ciclisme i una de futbol[1]. El gran problema tornava a ser la falta de camp propi. Els entrenaments es feien a la vora del riu, a un camp propietat de la Rectoria, a l’Hospitalet,... i els partits oficials es feien a Sant Boi, la Foixarda, l’Hospitalet,... Els triomfs esportius no van trigar i en 1950 van quedar campions de Catalunya de segona categoria, però no van disputar la final a Madrid per motiu econòmics. L’any 1951, van guanyar el “Trofeu Primavera” i la temporada 1957-58 es va aconseguir el campionat d’Espanya de segona categoria. Es va jugar la final a Saragossa amb en C.M.Cisneros de Madrid, guanyant per 6 a 0. A Jaume Costa el succeí com a president Vicens Cabezas, que havia estat el primer capità de l’equip al 1931. Desprès va ser Baldiri Forgas, qui havia estat delegat del club des de la seva fundació, qui presidí el club. Quan va morí aquest va assumir la presidència Manel Dagà. Es celebrà el vint-i-cinc aniversari el 1956 amb diversos actes com una excursió amb ofrena a Montserrat, un sopar al bar Pirranyo, on tenia la seu social el club des de novembre de 1954, i un encontre amb el club de Sporting Club Rivesaltais de França. A l’agost del 1956 Antoni Colomé va agafar la presidència del club. Recordem que en Colomé va ser qui va dissenyar els colors de l’equip, va ser un dels jugadors de la primera plantilla del R.C.Cornellà i va ser àrbitre internacional. Durant tots aquests anys el R.C.Cornellà ha tingut molts jugadors que l’han representat jugant a la selecció nacional. Aquests han estat: Martí Mayor i Trabal, Baltasar Ventura i Vilanueva, Josep Gual i Martí, Ramon Hernàndez Meroño, Miquel Puigdevall, Josep Nicollet, ... Els presidents s’anaven succeint, tras en Colomer (1956-58), va anar en Juan Amils (1958-60), Ramon Garcia (1960-62), Francisco Balletbó (1962-64), Antonio Moreno (1964-66), Ramón Cugat (1966)... A l’any 1966 es va aconseguir el campionat de Catalunya de segona categoria, però això no va ser el més important que va passar al club aquell any. El 9 de juny s’inaugurava el estadi del final del carrer Sant Jeroni. L’ajuntament, presidit pel Batlle Josep Riu, va cedir els terrenys i l’empresa BRYCSA va posar els mitjans per aplanar i tancar el camp. Es dona la circumstancia que va ser en Romà Ribas qui va fer possible la col·laboració d’aquesta empresa, i en Romà era net de Bartomeu Ribas, que ja havia ajudat al club en 1933 per aconseguir l’antic camp. El president que va inaugura el camp va ser en José Barruezo Oliver, que va ser succeït a l’any següent per en Hipòlit Guiteras. Desprès van ser presidents Macià Beà, Pilar Pons, Andreu Gallardo i Joan Valverde, que encara continua com a president. Es dona la circumstancia de que la Pilar Pons ja havia estat membre de la junta directiva del Club Bàsquet Cornellà, i que assolint la presidència del R.C.Cornellà es convertia en la primera dona que ocupava un càrrec com aquest al estat espanyol. L’any 1970 va començar el que es podria denominar la “Llegenda Negra” del R.C.Cornellà. En un partit amb el Olimpico 65 de Madrid es van produir una sèrie d’altercats que van fer que es tanqués el camp per un any. Això no va impedir que l’equip continués guanyant títols. A la temporada 1968-69 van quedar sotcampions de la copa F.E.R, perdent la final amb el C.N.Montjuic. La temporada 1972-73 van quedar en novena posició a la Divisió d’Honor, categoria que es va perdre l’any següent. L’any 1975 es va aconseguir l’ascens a la Divisió d’Honor, primera categoria d’Espanya. A aquesta categoria es van mantenir fins els descens de 1985. Les millor classificacions van ser l’any 1977 que van quedar cinquens, el 1978, que van quedar quarts, en 1979 que van quedar campions de la lliga al grup Llevant, al 1981 que van quedar segons al grup Llevant. El 1980 van quedar campions de Copa Catalana. Es en aquests anys quan es crea la secció de Petanca, que arriba la primera categoria i es comprà un local al carrer General Manso, que va ser la seva seu social. L’any 1986 va ser un dels més importants en la historia del club. El dia 1 de Maig es va celebrar a Cornellà el partit internacional entre les seleccions d’Espanya i la d’Escòcia, que aquell any havia guanyat el torneig de les Cinc Nacions. El club, ajudat per l’ajuntament, va organitzar el que s’ha convertit en l’encontre més important de la historia del nostre estadi. Tres dies després, el 4 de maig es celebrà a Vitòria el partit que va significar l’únic triomf absolut als campionats d’Espanya. L’equip cadet, entrenat per Francisco Plaza va guanyar la final al R.C.Irun per 18 a 13. Aquest campionat és l’únic que el R.C.Cornellà a assolit, encara que ha sigut en una categoria inferior. Entre l’any 1988 i l’actualitat s’han pujat dues vegades i s’han baixat dues vegades. Els anys noranta han significat l’entrada del professionalisme al rugby mundial i el R.C.Cornellà, tot i ser un del introductors del jugadors estrangers al seu equip, no ha trobat el punt idíl·lic per poder jugar a la màxima categoria sense haver de sofrir descensos i ascensos contínuament. En l’àmbit extraespotiu el R.C.Cornellà va assolir una gran fita el dia 10 de setembre de 1992 quan va inaugurà el local social del carrer Rubio i Ors. L’edifici havia estat històricament molt important des de la seva construcció en 1911 quan es va fundar el Centre Instructiu Radical de Cornellà. Va ser la seu del Partit Republicà Radical i, tras la guerra, es va convertir en la seu de la Falange de Cornellà. Posteriorment es va fer servir com a economat de la empresa Pirelli, fins que el R.C.Cornellà sota la presidència de Joan Valverde el va comprar. A l’actualitat a més a mes de ser la seu social allotja l’arxiu històric del club i disposa d’un bar-restaurant. Chechu Sanz Octubre 1998
